ÓSCAR LEÓN, EXJUGADOR DE BÀSQUET
“Em sentia molt bé perquè fer esport és el millor que hi ha per al cos i per a la ment.”
Per: Isabel Hierro
Fotografia: Jaume Martí
Óscar León (Sabadell, 1975) va debutar com a jugador de bàsquet durant la seva joventut i una mica més tard va ser l'entrenador d'un equip femení de bàsquet que va guanyar el campionat de Catalunya tres anys seguits.
1.- Com va començar la teva carrera esportiva?
La meva carrera esportiva, en aquest cas, va començar amb l’handbol. Quan era molt petit feia handbol perquè a l'escola no hi havia bàsquet, però mirant l’NBA a la televisió em va començar a apassionar més el bàsquet. A més, vaig tenir sort perquè al meu poble hi havia un equip molt maco, i per això vaig decidir començar a practicar aquest esport.
2.- Amb quants anys vas començar a jugar?
Vaig començar tard perquè ho vaig fer quan tenia catorze anys, que és una etapa en la qual t’estàs convertint en un jove adolescent, però em va anar molt bé. Vaig fer un any de
banqueta; no obstant això, l’afany de superació que tinc, va fer que en un any i mig fos titular de l’equip. Fins i tot, vaig ser imprescindible per guanyar algun títol.
3.- Tenies algun ídol?
En aquella època jo em vaig començar a interessar, com quasi tothom a qui li agradava el bàsquet, pel Michael Jordan. No només era i és un ídol per a gairebé tots els qui ens dediquem o ens hem dedicat al bàsquet, sinó que tenia un nivell brutal i va canviar el bàsquet per sempre.
4.- En quin equip vas jugar?
Els Monjos Bàsquet Club, que és un equip de Santa Margarida i els Monjos.
5.- Què recordes del teu primer partit?
Tenia quasi catorze anys i mai havia jugat a bàsquet. Després d’estar-me any a la banqueta, sense deixar d’entrenar i intentant entendre el joc al màxim, l’entrenador va decidir fer un canvi i em va treure a jugar. Em vaig posar molt nerviós perquè, evidentment, era el primer cop que jugava davant de la gent. Tot i això, ho vaig fer molt bé i em vaig guanyar la titularitat. Tinc un bon record d’aquell dia, vaig fer vint-i-un punts.
6.-Com vas compaginar la feina d’entrenador amb la de jugador?
No va ser fàcil perquè no podien coincidir el meu partit amb el de l'equip que entrenava. Per aquest motiu, entre d’altres, vaig decidir entrenar un equip femení, ja que tenia un horari completament diferent del meu.
7.- Per quins altres motius vas escollir un equip femení?
Per a mi és molt més fàcil treballar amb dones que amb homes perquè fan més cas i es comprometen al màxim amb allò que fan.
8.- Vas guanyar algun premi?
Sí, a títol individual, quan era jo qui jugava vaig guanyar un trofeu al jugador més esportiu i un altre al màxim anotador l’any següent. També vaig guanyar un torneig de triples.
9.- Com et senties quan jugaves com a jugador? I quan eres entrenador?
Em sentia molt bé perquè fer esport és el millor que hi ha per al cos i per a la ment.
10.- Quants dies entrenaves?
Els dilluns, els dimecres i els divendres entrenava jo, i els dimarts i els dijous les nenes.
11.- T’agradaria tornar a ser entrenador?
Ara mateix no m’ho plantejo perquè estic massa desconnectat. Potser quan em jubili que tindre més temps, seria un bon moment.
12.- Com preparaves els partits?
Depenia molt del nivell de l’altre equip. Evidentment, quan començava la temporada preparaves l'equip per a qualsevol cosa, tant mentalment com físicament, però, després, la
primera volta et donava informació sobre l’equip contrari i llavors preparaves la segona volta coneixent les debilitats i les fortaleses del contrincant.
13.- Quins exercicis fèieu durant els entrenaments?
Fèiem exercicis físics i tècnics. No els recordo gaire bé, però sempre fèiem un entrenament previ per evitar lesions. Jo treballava molt la intensitat perquè treia molt de profit.
14.- Per què ho vas deixar?
Per múltiples lesions, va arribar un moment en què el cos no m’aguantava perquè vaig fer molt el ruc, els turmells no em donaven per a més.
15.- Et va doldre deixar el bàsquet?
Sí i no. Em va saber greu perquè només tenia vint-i-cinc anys, però estava sobrecarregat.