IRIS GÓMEZ, INFERMERA A L’HOSPITAL UNIVERSITARI
DEXEUS A BARCELONA
“No et marquis límits i no et deixis influenciar mai per ningú. Si tu vols una cosa lluita per ella que segur que l’aconsegueixes.”
Per: Lucía Barenys
Fotografia: Iris Gómez
Ella és Iris Gómez Cazorla, una jove de 23 anys que viu a Barcelona. Des de què era petita, ha volgut ser infermera i ho ha aconseguit amb molt d'esforç, ja que el batxillerat i la universitat han sigut una dificultat per ella. Ha tractat amb molta gent amb diferents problemes de salut i ara està a una posició a la feina molt bona.
Bona tarda, Iris, et podria fer unes preguntes?
Hola, bona tarda. Clar, cap problema.
1.- Iris, que has fet per arribar on has arribat avui dia?
Doncs he estudiat moltíssim i he sacrificat moltes hores, però estic molt contenta d'on estic ara.
2.- Com va ser la teva experiència al batxillerat científic? Vas tenir alguna dificultat?
Doncs la meva experiència al batxillerat la podria dividir en dues etapes. Primer de batxillerat va ser un horror, vaig patir moltíssim, però amb molt d'esforç i amb molta ajuda dels meus pares vaig poder superar-ho. D'altra banda, segon curs va ser molt millor i vaig poder accedir a la universitat sense cap dificultat.
3.- Has pensat alguna vegada en deixar els estudis per estrès o algun altre sentiment?
Bona pregunta. Doncs si, i diversos cops. Com t'he dit abans, primer de batxillerat va ser molt dur i em vaig plantejar deixar-ho, però sabia que volia ser infermera i no hi havia una altra opció o no en veia una altra. Així que vaig continuar endavant.
Després a la universitat, al segon curs també, però va ser per qüestions personals, vaig tindre molta ansietat, molt d'estrès, portava moltes coses. Però aquí estic.
4.- Has sigut molt forta. Quins títols tens com a infermera?
Doncs mira, com a infermera tinc el meu grau d'infermeria, que consta de quatre anys i després durant la pandèmia vaig fer el màster per estar a l'àrea quirúrgica. Actualment, estic cursant el màster en infermeria d'anestèsia, reanimació i tractament del dolor.
5.- Com vas viure el canvi dels estudis a la feina? Va ser difícil?
Et diria que si, però et mentiria, així que no, perquè la meva carrera consisteix a fer pràctiques des del primer curs, llavors em vaig adaptar prou bé al món laboral dintre de les condicions que hi havia que era la COVID-19.
6.- Com va ser el moment més difícil que vas passar a la sala d’operacions?
Doncs, el moment més difícil podria dir que va ser un pacient que... Jo soc infermera de reanimació, és un lloc on els pacients quan surten de quiròfan estan a una sala i es recuperen abans de pujar a la planta. Llavors un pacient que tenia allà, tot anava bé fins que va fer una parada cardiorespiratòria i allò va ser un moment amb molt de pànic, però amb molt de treball de tot l'equip vam poder solucionar-ho.
7.- I has salvat alguna vida? Com et vas sentir?
Salvar com a tal no, no soc Superman, m'agradaria, però és el que he dit abans, és treball en equip i si, en alguns moments sí que hem pogut salvar vides.
8.- Has vist algú perdre la vida? Com et vas sentir en aquell moment?
Malauradament, la meva feina com també la d'un metge o un auxiliar és veure viure i també morir. Així que si, he vist algunes morts i m'han impactat moltíssim. Jo moltes vegades he hagut de marxar a casa plorant.
9.- Ha hagut de ser molt dur. Com has viscut el tema COVID treballant a l'hospital?
Començo per parts. Jo durant la pandèmia no vaig exercir a l'hospital, crec que és una cosa que he de visibilitzar i que no només es pot treballar a l'hospital, hi ha molts àmbits, i jo vaig operar com a infermera en un psiquiàtric. Un psiquiàtric és un
lloc on hi ha persones amb problemes de salut mental, llavors va ser molt difícil perquè jo encara no havia acabat la carrera i clar em faltaven mesos per acabar-la i em vaig trobar sola, amb 80 usuaris llavors va ser més difícil d'explicar a un pacient que li costa més o que té unes capacitats molt limitades que no pot sortir, que no pot abraçar i que no pot tocar a ningú. Malauradament va ser molt difícil, per mi també.
10.- Per aquestes coses, deixaries la teva feina?
Crec que no. Sense dubte, des de petita he volgut ser infermera. Sí que he tingut moments molt durs i ho he passat malament, però després et compensa un somriure o un gràcies del pacient. Així què no, no ho deixaria mai.
11.- Estàs fent alguna cosa avui dia? T'agrada el que fas?
Aquest any he decidit fer un canvi i avançar com a persona i he vingut a viure a Barcelona sola. A més a més, estic treballant a l'hospital universitari de Geox i estic estudiant com t'he dit abans el màster en infermeria d'anestèsia, reanimació i tractament del dolor i compagino les dues coses com puc.
12.- Tens algun lema de vida?
És molt difícil aquesta pregunta, però suposo que sí. Seria: No et marquis límits i no et deixis influenciar mai per ningú. Si tu vols una cosa lluita per ella que segur que l’aconsegueixes.